Quan pensem en el col·leccionisme, acostumem a imaginar objectes: obres d’art, llibres, mobiliari o peces d’un altre àmbit amb valor per al seu propietari, acuradament seleccionades i que guarden algun tipus de relació entre elles.
Tanmateix, volem reivindicar una altra manera de col·leccionar menys evident, però igualment significativa: la que practiquen els arquitectes a través dels seus edificis.
Lluny de crear des de zero, molts arquitectes treballen com autèntics col·leccionistes; observen, estudien, reinterpreten estils, apliquen tècniques i solucions constructives de diferents èpoques. El resultat no és una simple suma d’elements, sinó una obra que integra referències diverses i busca convertir-les en un conjunt coherent. En aquest sentit, ens agrada pensar en l’arquitectura com una forma de col·leccionisme actiu, on cada edifici reuneix i exposa referències i coneixements acumulats al llarg del temps.
Si ho analitzem des d’aquesta perspectiva, l’arquitecte actua de manera similar a un col·leccionista: selecciona elements que considera valuosos (proporcions, solucions estructurals, materials específics) i els adapta a noves necessitats.
A Barcelona, aquesta idea es fa especialment visible. La ciutat és un mosaic arquitectònic on conviuen influències romanes, medievals, renaixentistes, modernistes i contemporànies. Cada generació d’arquitectes ha anat incorporant noves “peces” a aquesta gran col·lecció urbana.
Alguns edificis permeten entendre amb claredat aquesta lògica d’“acumulació”. Un exemple destacat és el Palau de la Generalitat de Catalunya. El seu origen es remunta al segle XV, amb la galeria gòtica. Tanmateix, al segle XVI s’hi va incorporar la façana renaixentista dissenyada per Pere Blai.
Avui, l’edifici combina ambdós llenguatges arquitectònics, reflectint no només una evolució estètica, sinó també canvis polítics i culturals en la història de Catalunya.
En moltes ciutats europees, els edificis han estat ampliats, restaurats o transformats al llarg dels segles, afegint cada intervenció una nova capa, que a nosaltres ens agrada veure com una col·lecció en constant creixement.
El col·leccionisme arquitectònic no es limita a elements sempre visibles. També inclou tècniques constructives, materials i eines.
La Basílica de la Sagrada Família és un dels exemples més clars. La seva construcció va començar el 1882 amb un estil neogòtic i la direcció de Francisco de Paula del Villar. Poc després, va passar a mans d’Antoni Gaudí, etapa en què el disseny es va desenvolupar sota una perspectiva més orgànica i personal mitjançant maquetes físiques i mètodes artesanals.
Actualment, l’obra continua gràcies a l’ús de tecnologies i materials avançats com el modelatge digital, l’escaneig 3D o el formigó armat d’alta resistència (Burry, Mark, Sagrada Familia: Gaudí’s Unfinished Masterpiece, 2007).
L’edifici reflecteix així més d’un segle d’evolució tècnica. Als seus murs conviuen l’empremta manual i artesanal del segle XIX i la precisió tecnològica del segle XXI. És, en si mateix, una col·lecció de coneixement constructiu acumulat.
Quan un arquitecte intervé en un edifici existent, el seu paper s’acosta encara més al d’un curador. No només dissenya, sinó que decideix què conservar, què transformar i com conviurà el nou disseny amb l’antic.
A Barcelona, un nom destacat en aquest àmbit va ser Adolf Florensa i Ferrer, que va ser nomenat “Arquitecte Conservador de la Ciutat Antiga” i arquitecte municipal durant bona part del segle XX. Florensa va participar en importants projectes de restauració del patrimoni històric, impulsant la reforma del barri gòtic, la restauració de les Drassanes Reials o el claustre de la Catedral de Barcelona.
El seu enfocament defensava una intervenció respectuosa amb el passat, mantenint el caràcter històric dels edificis alhora que els adaptava a noves funcions. Aquest equilibri entre conservació i innovació és fonamental en l’arquitectura contemporània. L’arquitecte, com el col·leccionista, no es limita a recopilar: organitza, interpreta i dona sentit a allò que reuneix.
A Barcelona, la Casa Museu Nuria Pla és un exemple especialment revelador d’aquesta relació entre arquitectura, col·lecció i història. Dissenyada per Adolf Florensa, la casa no només és un edifici amb valor arquitectònic, sinó també un espai on el col·leccionisme es manifesta a través de la convivència arquitectònica de diferents estils, però també a través del mobiliari i dels objectes conservats.
La seva col·lecció de mobiliari permet entendre com els interiors formen part d’aquesta “col·lecció” cultural que construeix un edifici. Cada peça respon a un context històric i a una manera d’habitar l’espai.
Visitar la Casa Museu Nuria Pla és, en aquest sentit, descobrir una doble col·lecció. D’una banda, la de l’arquitecte, que integra influències i estils en l’edifici i el seu entorn. De l’altra, la de l’interior, que conserva la memòria quotidiana a través del mobiliari.
Aquest diàleg entre continent i contingut converteix la visita en una oportunitat única per entendre l’arquitectura des de dins, no només com a estructura, sinó com a espai viscut.
Pensar en els arquitectes com a col·leccionistes permet canviar la manera com observem la ciutat. Els edificis deixen de ser estructures inamovibles per convertir-se en relats complexos, construïts a partir de decisions, influències i transformacions al llarg del temps.
Barcelona, amb la seva riquesa històrica i arquitectònica, és un escenari privilegiat per descobrir aquesta idea. Des de grans monuments fins a espais menys coneguts com la Casa Museu Nuria Pla, la ciutat ofereix múltiples exemples de com l’arquitectura es pot entendre com una col·lecció viva.
Si t’interessa descobrir com la història, l’arquitectura i el col·leccionisme es troben en un mateix espai, la Casa Museu Nuria Pla és una parada imprescindible per redescobrir Barcelona des d’una perspectiva diferent.
Burry, Mark. Sagrada Familia: Gaudí’s Unfinished Masterpiece. Thames & Hudson, 2007.
Generalitat de Catalunya. “El Palau de la Generalitat”. Disponible en: https://patrimoni.gencat.cat
Ajuntament de Barcelona. “Adolf Florensa i Ferrer”. Disponible en: https://www.barcelona.cat
Basílica de la Sagrada Familia. Información oficial sobre construcción: https://sagradafamilia.org
Tanmateix, volem reivindicar una altra manera de col·leccionar menys evident, però igualment significativa: la que practiquen els arquitectes a través dels seus edificis.
Lluny de crear des de zero, molts arquitectes treballen com autèntics col·leccionistes; observen, estudien, reinterpreten estils, apliquen tècniques i solucions constructives de diferents èpoques. El resultat no és una simple suma d’elements, sinó una obra que integra referències diverses i busca convertir-les en un conjunt coherent. En aquest sentit, ens agrada pensar en l’arquitectura com una forma de col·leccionisme actiu, on cada edifici reuneix i exposa referències i coneixements acumulats al llarg del temps.
L’arquitecte com a col·leccionista d’estils i referències
L’arquitectura no sorgeix desde zero, o almenys això opinava Nikolaus Pevsner (1902-1983). Cada projecte es recolza en precedents: tradicions constructives, corrents artístics, avenços tècnics i contextos culturals. Com explica el crític, l’arquitectura és una disciplina profundament històrica, on cada estil respon al seu temps a través d’un diàleg de ruptura o continuïtat amb el passat (Pevsner, An Outline of European Architecture, 1943).Si ho analitzem des d’aquesta perspectiva, l’arquitecte actua de manera similar a un col·leccionista: selecciona elements que considera valuosos (proporcions, solucions estructurals, materials específics) i els adapta a noves necessitats.
A Barcelona, aquesta idea es fa especialment visible. La ciutat és un mosaic arquitectònic on conviuen influències romanes, medievals, renaixentistes, modernistes i contemporànies. Cada generació d’arquitectes ha anat incorporant noves “peces” a aquesta gran col·lecció urbana.
Edificis que mostren capes d’història
Alguns edificis permeten entendre amb claredat aquesta lògica d’“acumulació”. Un exemple destacat és el Palau de la Generalitat de Catalunya. El seu origen es remunta al segle XV, amb la galeria gòtica. Tanmateix, al segle XVI s’hi va incorporar la façana renaixentista dissenyada per Pere Blai.
Avui, l’edifici combina ambdós llenguatges arquitectònics, reflectint no només una evolució estètica, sinó també canvis polítics i culturals en la història de Catalunya.
En moltes ciutats europees, els edificis han estat ampliats, restaurats o transformats al llarg dels segles, afegint cada intervenció una nova capa, que a nosaltres ens agrada veure com una col·lecció en constant creixement.
Les tècniques també formen part de la col·lecció
El col·leccionisme arquitectònic no es limita a elements sempre visibles. També inclou tècniques constructives, materials i eines.
La Basílica de la Sagrada Família és un dels exemples més clars. La seva construcció va començar el 1882 amb un estil neogòtic i la direcció de Francisco de Paula del Villar. Poc després, va passar a mans d’Antoni Gaudí, etapa en què el disseny es va desenvolupar sota una perspectiva més orgànica i personal mitjançant maquetes físiques i mètodes artesanals.
Actualment, l’obra continua gràcies a l’ús de tecnologies i materials avançats com el modelatge digital, l’escaneig 3D o el formigó armat d’alta resistència (Burry, Mark, Sagrada Familia: Gaudí’s Unfinished Masterpiece, 2007).
L’edifici reflecteix així més d’un segle d’evolució tècnica. Als seus murs conviuen l’empremta manual i artesanal del segle XIX i la precisió tecnològica del segle XXI. És, en si mateix, una col·lecció de coneixement constructiu acumulat.
L’arquitecte com a curador del patrimoni
Quan un arquitecte intervé en un edifici existent, el seu paper s’acosta encara més al d’un curador. No només dissenya, sinó que decideix què conservar, què transformar i com conviurà el nou disseny amb l’antic.
A Barcelona, un nom destacat en aquest àmbit va ser Adolf Florensa i Ferrer, que va ser nomenat “Arquitecte Conservador de la Ciutat Antiga” i arquitecte municipal durant bona part del segle XX. Florensa va participar en importants projectes de restauració del patrimoni històric, impulsant la reforma del barri gòtic, la restauració de les Drassanes Reials o el claustre de la Catedral de Barcelona.
El seu enfocament defensava una intervenció respectuosa amb el passat, mantenint el caràcter històric dels edificis alhora que els adaptava a noves funcions. Aquest equilibri entre conservació i innovació és fonamental en l’arquitectura contemporània. L’arquitecte, com el col·leccionista, no es limita a recopilar: organitza, interpreta i dona sentit a allò que reuneix.
La Casa Museu Nuria Pla: una col·lecció que dona vida a l’arquitectura
A Barcelona, la Casa Museu Nuria Pla és un exemple especialment revelador d’aquesta relació entre arquitectura, col·lecció i història. Dissenyada per Adolf Florensa, la casa no només és un edifici amb valor arquitectònic, sinó també un espai on el col·leccionisme es manifesta a través de la convivència arquitectònica de diferents estils, però també a través del mobiliari i dels objectes conservats.
La seva col·lecció de mobiliari permet entendre com els interiors formen part d’aquesta “col·lecció” cultural que construeix un edifici. Cada peça respon a un context històric i a una manera d’habitar l’espai.
Visitar la Casa Museu Nuria Pla és, en aquest sentit, descobrir una doble col·lecció. D’una banda, la de l’arquitecte, que integra influències i estils en l’edifici i el seu entorn. De l’altra, la de l’interior, que conserva la memòria quotidiana a través del mobiliari.
Aquest diàleg entre continent i contingut converteix la visita en una oportunitat única per entendre l’arquitectura des de dins, no només com a estructura, sinó com a espai viscut.
Una nova manera de mirar l’arquitectura a Barcelona
Pensar en els arquitectes com a col·leccionistes permet canviar la manera com observem la ciutat. Els edificis deixen de ser estructures inamovibles per convertir-se en relats complexos, construïts a partir de decisions, influències i transformacions al llarg del temps.
Barcelona, amb la seva riquesa històrica i arquitectònica, és un escenari privilegiat per descobrir aquesta idea. Des de grans monuments fins a espais menys coneguts com la Casa Museu Nuria Pla, la ciutat ofereix múltiples exemples de com l’arquitectura es pot entendre com una col·lecció viva.
Si t’interessa descobrir com la història, l’arquitectura i el col·leccionisme es troben en un mateix espai, la Casa Museu Nuria Pla és una parada imprescindible per redescobrir Barcelona des d’una perspectiva diferent.
Fonts
Pevsner, Nikolaus. An Outline of European Architecture. Penguin Books, 1943.Burry, Mark. Sagrada Familia: Gaudí’s Unfinished Masterpiece. Thames & Hudson, 2007.
Generalitat de Catalunya. “El Palau de la Generalitat”. Disponible en: https://patrimoni.gencat.cat
Ajuntament de Barcelona. “Adolf Florensa i Ferrer”. Disponible en: https://www.barcelona.cat
Basílica de la Sagrada Familia. Información oficial sobre construcción: https://sagradafamilia.org
De l'arbre al moble: el treball darrere una peça
Astronomia i coneixement en el Barroc
La natura com a inspiració: els motius vegetals
La casa burgesa catalana a principis del segle XX
L’arquitectura com a col·leccionista