Quan observem un moble antic, la mirada sol aturar-se primer en allò que el fa especial a primera vista: la riquesa d'una talla, la brillantor d'un acabat o la singularitat de les proporcions. Abans, però, d'ocupar una sala, i molt abans d'arribar a una exposició pel seu valor artístic o patrimonial, aquest moble va ser molt més elemental: la fusta d'un arbre.
Com es transformava un tronc en una taula, un armari de paret o un escriptori capaç de perdurar durant segles? El procés exigia conèixer el material, respectar els seus temps i dominar un conjunt de sabers transmesos als tallers. Escollir la fusta, preparar-la, tallar-la i acoblar-ne les diferents parts requeria tanta atenció com la decoració que finalment quedava a la vista.
No tots els mobles es fabricaven de la mateixa manera. Les tècniques variaven segons lèpoca, el territori, els recursos disponibles, la funció de lobjecte i la tradició de cada taller. Tot i així, recórrer el camí que anava de l'arbre al moble ens ajuda a comprendre millor la feina que encara avui podem descobrir a les peces històriques.
L'elecció no depenia únicament de les qualitats del material. Els artesans també havien de tenir en compte quins arbres creixien o es comercialitzaven a cada territori, quant costava obtenir la seva fusta i quina funció tindria el moble. Per exemple, una taula destinada a transportar-se plantejava necessitats diferents de les d'un gran armari concebut per estar sempre en una mateixa sala.
A més, en una sola peça es podien combinar diverses espècies. Les fustes més apreciades es reservaven sovint per a les superfícies visibles, mentre que al darrere, calaixos o elements interiors se n'empraven altres de més abundants o adequades per a aquestes funcions. Així, s'aprofitaven millor els materials sense renunciar a la solidesa ni a l'aspecte final del moble.
L'ús d'una fusta senzilla no implicava necessàriament una feina de menys interès. En moltes produccions regionals, el valor del moble residia precisament a l'habilitat de l'artesà per transformar els recursos que tenia al seu abast mitjançant la construcció, la talla o la policromia.
La col·lecció Nuria Pla conserva uns bons exemples d'aquesta diversitat. Hi trobem des d'armaris i armaris de paret de caràcter popular construïts en pi fins a taules senyorials espanyoles realitzades principalment en noguera i reforçades amb elements de ferro. Són mobles diferents per la forma, la procedència i la funció, però tots revelen una manera particular de conèixer i treballar la matèria.
En assecar-se, la fusta es contrau; quan torna a absorbir humitat de l'ambient, es pot inflar. Si es treballava massa aviat o l'assecat es produïa de manera desigual, podien aparèixer deformacions, esquerdes o tensions internes. Les pràctiques concretes van canviar al llarg del temps i no sempre estan ben documentades. Sabem, però, que els artesans van aprendre a reconèixer el comportament de la fusta a través de l'experiència i van desenvolupar solucions constructives adaptades.
Aquesta reacció del material no desapareixia en convertir la fusta en un moble, ni ha desaparegut amb el pas dels segles. La peça que avui contemplem en un museu continua responent a les variacions ambientals i conserva, en certa manera, una mica de la naturalesa de l'arbre de què procedeix.
Un cop preparada, la fusta es dividia. Les serres, destrals, raspalls, formons, gúbies i barrenes permetien transformar una superfície irregular en components capaços d'encaixar entre si. Però treballar la fusta no consistia únicament a donar-li forma. L'artesà havia d'observar la direcció de les fibres, preveure com respondria cada fragment i decidir quina part era més adequada per a cada funció. L'orientació de la veta podia influir tant en la resistència de la peça com en la seva aparença. També era fonamental aprofitar bé el material. Abans de la mecanització industrial, obtenir taules regulars suposava una feina considerable. Planificar els talls ajudava, per tant, a reduir les pèrdues i reservar les zones més atractives per a les parts visibles. Tot i que moltes marques d'aquest procés desapareixien amb el raspallat, el polit o la decoració, d'altres quedaven ocultes al darrere, als interiors i zones poc accessibles.
Lluny de la façana principal del moble, aquests senyals de les eines emprades encara es poden descobrir avui. Per als especialistes, aquestes empremtes són especialment valuoses. Una marca, una unió o una irregularitat poden aportar informació sobre la construcció del moble, les possibles modificacions i les tradicions tècniques del context en què va ser creat. Mirar allò que normalment queda ocult, és també una forma d'apropar-nos a la història de la peça.
Un dels assemblatges més coneguts és el de caixa i espiga. En aquest sistema, l'extrem sortint d'una peça (l'espiga) s'introdueix a un buit practicat a una altra (la caixa). Aquesta tècnica s'utilitzava per unir muntants i travessers a portes, taules, armaris i seients.
La cua d'oronella, reconeixible per la seva forma trapezoïdal, dificultava que dues taules se separessin en rebre forces en direccions oposades. Per això, s'emprava sovint en calaixos, arques i altres estructures en forma de caixa.
Un coneixement transmès al taller
Els tallers eren espais d'aprenentatge per excel·lència. Bona part dels coneixements es transmetia mitjançant la pràctica, observació i repetició. D'aquesta manera, els aprenents es familiaritzaven a poc a poc amb el comportament de la fusta, l'ús de les eines i les formes heretades dels qui els havien precedit.
D'aquesta transmissió van sorgir tradicions locals recognoscibles. Mónica Piera destaca aquesta dimensió en estudiar els armaris de rebost espanyols reunits per Nuria Pla. Els fusters de diferents centres les dissenyaven seguint mètodes i formes apreses de generacions anteriors. Per això, les seves diferències no són només decoratives: també ens parlen de maneres de treballar pròpies de cada territori.
Segons l'època i el lloc, fusters, ebenistes, tallistes, ferrers, pintors, dauradors o tapissers intervenien en diferents moments del procés. Un cop acabada l'estructura, es treballava en allò que romandria a la vista: raspallar, allisar i polir preparaven la superfície per rebre l'acabat.
Segons la peça, podien aplicar-se ceres, olis, vernissos, pintura, daurat o altres recobriments. Aquests tractaments protegien parcialment la superfície, realçaven la veta, modificaven el color o transformaven completament l'aparença del material. En altres peces, la talla retirava part de la fusta per crear relleus i volums, mentre que la marqueteria enriquia la superfície mitjançant la incorporació de fragments de diferents fustes o altres materials. De vegades, l'acabat amagava la senzillesa del suport; altres vegades, la mateixa veta es convertia en la decoració principal.
Molts senyals d'aquest procés segueixen visibles, només cal aturar-se davant d'una frontissa o l'interior d'un calaix per descobrir algunes claus de la construcció. També s'hi sumen les empremtes del pas del temps: el desgast, les reparacions, les pèrdues o els canvis de color ens parlen de l'ús que va rebre la peça i de les vides que van transcórrer al seu voltant. Aquí està bona part de l'interès del mobiliari històric: no només ens acosta al moment en què va ser creat, sinó també a les persones que hi van conviure.
La col·lecció Nuria Pla aplega mobles d'èpoques i procedències molt diverses, des d'exemplars populars elaborats amb materials propers fins a obres exclusives enriquides amb acabats complexos. Tots aquests mobles conserven alguna cosa més que un estil: a la seva estructura ia la seva superfície perviu el coneixement dels qui van aprendre a treballar la fusta i la van convertir en part de la vida quotidiana.
Visita la Casa Museu Nuria Pla i descobreix, de prop, tota la feina i el coneixement que guarden els seus mobles.
FOREST PRODUCTS LABORATORY (2010). «Drying and Control of Moisture Content and Dimensional Changes». En Wood Handbook: Wood as an Engineering Material. Madison: United States Department of Agriculture, Forest Service, Forest Products Laboratory. Recuperado de: https://www.fpl.fs.usda.gov/documnts/fplgtr/fplgtr190/chapter_13.pdf
GETTY CONSERVATION INSTITUTE (1998). Painted Wood: History and Conservation. Los Ángeles: The Getty Conservation Institute. Recuperado de: https://www.getty.edu/conservation/publications_resources/pdf_publications/pdf/paintedwood1.pdf
KISLUK-GROSHEIDE, Daniëlle O. (2003). «The Golden Age of French Furniture in the Eighteenth Century». Heilbrunn Timeline of Art History. The Metropolitan Museum of Art. Recuperado de: https://www.metmuseum.org/essays/the-golden-age-of-french-furniture-in-the-eighteenth-century
PIERA MIQUEL, Mónica (2018). «La colección de Nuria Pla: una vida de fascinación por el mueble». Res Mobilis. Revista internacional de investigación en mobiliario y objetos decorativos, vol. 7, n.º 8, pp. 1-18. Recuperado de: https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=6268214
VICTORIA AND ALBERT MUSEUM (2025). «How was it made? Furniture». Victoria and Albert Museum. Recuperado de: https://www.vam.ac.uk/articles/furniture-how-was-it-made
Com es transformava un tronc en una taula, un armari de paret o un escriptori capaç de perdurar durant segles? El procés exigia conèixer el material, respectar els seus temps i dominar un conjunt de sabers transmesos als tallers. Escollir la fusta, preparar-la, tallar-la i acoblar-ne les diferents parts requeria tanta atenció com la decoració que finalment quedava a la vista.
No tots els mobles es fabricaven de la mateixa manera. Les tècniques variaven segons lèpoca, el territori, els recursos disponibles, la funció de lobjecte i la tradició de cada taller. Tot i així, recórrer el camí que anava de l'arbre al moble ens ajuda a comprendre millor la feina que encara avui podem descobrir a les peces històriques.
El principi de tot: triar la fusta
Cada arbre proporcionava una fusta amb característiques pròpies: la duresa, densitat, color, veta o facilitat de talla podien fer-la més adequada per a una estructura, una superfície visible o una decoració concreta.L'elecció no depenia únicament de les qualitats del material. Els artesans també havien de tenir en compte quins arbres creixien o es comercialitzaven a cada territori, quant costava obtenir la seva fusta i quina funció tindria el moble. Per exemple, una taula destinada a transportar-se plantejava necessitats diferents de les d'un gran armari concebut per estar sempre en una mateixa sala.
A més, en una sola peça es podien combinar diverses espècies. Les fustes més apreciades es reservaven sovint per a les superfícies visibles, mentre que al darrere, calaixos o elements interiors se n'empraven altres de més abundants o adequades per a aquestes funcions. Així, s'aprofitaven millor els materials sense renunciar a la solidesa ni a l'aspecte final del moble.
L'ús d'una fusta senzilla no implicava necessàriament una feina de menys interès. En moltes produccions regionals, el valor del moble residia precisament a l'habilitat de l'artesà per transformar els recursos que tenia al seu abast mitjançant la construcció, la talla o la policromia.
La col·lecció Nuria Pla conserva uns bons exemples d'aquesta diversitat. Hi trobem des d'armaris i armaris de paret de caràcter popular construïts en pi fins a taules senyorials espanyoles realitzades principalment en noguera i reforçades amb elements de ferro. Són mobles diferents per la forma, la procedència i la funció, però tots revelen una manera particular de conèixer i treballar la matèria.
Un material que necessita temps
La fusta acabada de tallar contenia una quantitat important d'humitat. Abans de fer-la servir, calia que perdés part de l'aigua fins a assolir unes condicions adequades per a la feina. No era una espera secundària: en depenia, en bona mesura, el comportament posterior del moble.En assecar-se, la fusta es contrau; quan torna a absorbir humitat de l'ambient, es pot inflar. Si es treballava massa aviat o l'assecat es produïa de manera desigual, podien aparèixer deformacions, esquerdes o tensions internes. Les pràctiques concretes van canviar al llarg del temps i no sempre estan ben documentades. Sabem, però, que els artesans van aprendre a reconèixer el comportament de la fusta a través de l'experiència i van desenvolupar solucions constructives adaptades.
Aquesta reacció del material no desapareixia en convertir la fusta en un moble, ni ha desaparegut amb el pas dels segles. La peça que avui contemplem en un museu continua responent a les variacions ambientals i conserva, en certa manera, una mica de la naturalesa de l'arbre de què procedeix.
Mesurar, tallar i comprendre la veta
Un cop preparada, la fusta es dividia. Les serres, destrals, raspalls, formons, gúbies i barrenes permetien transformar una superfície irregular en components capaços d'encaixar entre si. Però treballar la fusta no consistia únicament a donar-li forma. L'artesà havia d'observar la direcció de les fibres, preveure com respondria cada fragment i decidir quina part era més adequada per a cada funció. L'orientació de la veta podia influir tant en la resistència de la peça com en la seva aparença. També era fonamental aprofitar bé el material. Abans de la mecanització industrial, obtenir taules regulars suposava una feina considerable. Planificar els talls ajudava, per tant, a reduir les pèrdues i reservar les zones més atractives per a les parts visibles. Tot i que moltes marques d'aquest procés desapareixien amb el raspallat, el polit o la decoració, d'altres quedaven ocultes al darrere, als interiors i zones poc accessibles.
Lluny de la façana principal del moble, aquests senyals de les eines emprades encara es poden descobrir avui. Per als especialistes, aquestes empremtes són especialment valuoses. Una marca, una unió o una irregularitat poden aportar informació sobre la construcció del moble, les possibles modificacions i les tradicions tècniques del context en què va ser creat. Mirar allò que normalment queda ocult, és també una forma d'apropar-nos a la història de la peça.
L'art d'unir les parts
La resistència d'un moble no depenia únicament de la qualitat de la fusta, sinó també de la manera com es relacionaven els diferents components. Per construir estructures sòlides, els artesans van desenvolupar sistemes que permetien encaixar unes peces en unes altres i repartir les forces que suportava el conjunt.Un dels assemblatges més coneguts és el de caixa i espiga. En aquest sistema, l'extrem sortint d'una peça (l'espiga) s'introdueix a un buit practicat a una altra (la caixa). Aquesta tècnica s'utilitzava per unir muntants i travessers a portes, taules, armaris i seients.
La cua d'oronella, reconeixible per la seva forma trapezoïdal, dificultava que dues taules se separessin en rebre forces en direccions oposades. Per això, s'emprava sovint en calaixos, arques i altres estructures en forma de caixa.
Un coneixement transmès al taller
Els tallers eren espais d'aprenentatge per excel·lència. Bona part dels coneixements es transmetia mitjançant la pràctica, observació i repetició. D'aquesta manera, els aprenents es familiaritzaven a poc a poc amb el comportament de la fusta, l'ús de les eines i les formes heretades dels qui els havien precedit.
D'aquesta transmissió van sorgir tradicions locals recognoscibles. Mónica Piera destaca aquesta dimensió en estudiar els armaris de rebost espanyols reunits per Nuria Pla. Els fusters de diferents centres les dissenyaven seguint mètodes i formes apreses de generacions anteriors. Per això, les seves diferències no són només decoratives: també ens parlen de maneres de treballar pròpies de cada territori.
La darrera pell del moble
Tot i que acostumem a parlar de l'artesà en singular, l'elaboració d'un moble complex podia requerir la participació de diferents oficis.Segons l'època i el lloc, fusters, ebenistes, tallistes, ferrers, pintors, dauradors o tapissers intervenien en diferents moments del procés. Un cop acabada l'estructura, es treballava en allò que romandria a la vista: raspallar, allisar i polir preparaven la superfície per rebre l'acabat.
Segons la peça, podien aplicar-se ceres, olis, vernissos, pintura, daurat o altres recobriments. Aquests tractaments protegien parcialment la superfície, realçaven la veta, modificaven el color o transformaven completament l'aparença del material. En altres peces, la talla retirava part de la fusta per crear relleus i volums, mentre que la marqueteria enriquia la superfície mitjançant la incorporació de fragments de diferents fustes o altres materials. De vegades, l'acabat amagava la senzillesa del suport; altres vegades, la mateixa veta es convertia en la decoració principal.
Les empremtes del procés
Des de l'elecció de la fusta fins a l'últim acabat, crear un moble exigia prendre nombroses decisions i, en aquest cas, l'experiència dels artesans permetia anticipar el comportament del material i transformar-lo en una peça útil, resistent i bella.Molts senyals d'aquest procés segueixen visibles, només cal aturar-se davant d'una frontissa o l'interior d'un calaix per descobrir algunes claus de la construcció. També s'hi sumen les empremtes del pas del temps: el desgast, les reparacions, les pèrdues o els canvis de color ens parlen de l'ús que va rebre la peça i de les vides que van transcórrer al seu voltant. Aquí està bona part de l'interès del mobiliari històric: no només ens acosta al moment en què va ser creat, sinó també a les persones que hi van conviure.
La col·lecció Nuria Pla aplega mobles d'èpoques i procedències molt diverses, des d'exemplars populars elaborats amb materials propers fins a obres exclusives enriquides amb acabats complexos. Tots aquests mobles conserven alguna cosa més que un estil: a la seva estructura ia la seva superfície perviu el coneixement dels qui van aprendre a treballar la fusta i la van convertir en part de la vida quotidiana.
Visita la Casa Museu Nuria Pla i descobreix, de prop, tota la feina i el coneixement que guarden els seus mobles.
FONTS
FOREST PRODUCTS LABORATORY (2010). «Drying and Control of Moisture Content and Dimensional Changes». En Wood Handbook: Wood as an Engineering Material. Madison: United States Department of Agriculture, Forest Service, Forest Products Laboratory. Recuperado de: https://www.fpl.fs.usda.gov/documnts/fplgtr/fplgtr190/chapter_13.pdf
GETTY CONSERVATION INSTITUTE (1998). Painted Wood: History and Conservation. Los Ángeles: The Getty Conservation Institute. Recuperado de: https://www.getty.edu/conservation/publications_resources/pdf_publications/pdf/paintedwood1.pdf
KISLUK-GROSHEIDE, Daniëlle O. (2003). «The Golden Age of French Furniture in the Eighteenth Century». Heilbrunn Timeline of Art History. The Metropolitan Museum of Art. Recuperado de: https://www.metmuseum.org/essays/the-golden-age-of-french-furniture-in-the-eighteenth-century
PIERA MIQUEL, Mónica (2018). «La colección de Nuria Pla: una vida de fascinación por el mueble». Res Mobilis. Revista internacional de investigación en mobiliario y objetos decorativos, vol. 7, n.º 8, pp. 1-18. Recuperado de: https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=6268214
VICTORIA AND ALBERT MUSEUM (2025). «How was it made? Furniture». Victoria and Albert Museum. Recuperado de: https://www.vam.ac.uk/articles/furniture-how-was-it-made
De l'arbre al moble: el treball darrere una peça
Astronomia i coneixement en el Barroc
La natura com a inspiració: els motius vegetals
La casa burgesa catalana a principis del segle XX
L’arquitectura com a col·leccionista