El 12 d’agost de 2026, el cel oferirà un d’aquells esdeveniments capaços d’aturar durant uns instants la vida quotidiana: un eclipsi total de Sol. Serà el primer visible des de la península en més d’un segle i, tot i que avui en coneixem amb precisió el recorregut i la durada, segurament tornarà a despertar una cosa que no ha canviat amb el pas del temps: la nostra sorpresa davant del cosmos.
Però com es vivia un fenomen així en el passat? La resposta no és senzilla. Al segle XVII, els càlculs dels astrònoms convivien amb els pronòstics astrològics, els sermons religiosos i les creences populars.
Aquesta convivència d’idees va quedar plasmada en l’Harmonia Macrocosmica, l’atles publicat per Andreas Cellarius a Amsterdam el 1661.
Galileo va recollir part d’aquestes observacions sobre la Lluna, la immensa concentració d’estrelles que constituïa la Via Làctia o els cossos que giraven al voltant de Júpiter a Sidereus Nuncius, publicat el 1610. El telescopi no només va permetre observar detalls fins aleshores invisibles: també va reforçar una manera d’estudiar el món basada en l’observació, la comparació i el registre dels fenòmens.
Altres astrònoms van continuar transformant la imatge del cosmos. Johannes Kepler va establir que els planetes seguien òrbites el·líptiques i, dècades després, Isaac Newton va explicar mitjançant la gravetat que la caiguda d’un objecte i el moviment dels planetes responien a uns mateixos principis.
A través del coneixement, l’univers es feia més ampli i complex. Tanmateix, aquests avenços no van esborrar immediatament les antigues creences. Durant bona part del Barroc, astronomia, astrologia i religió van continuar oferint respostes diferents davant d’un mateix cel.
Els astrònoms del segle XVII ja eren capaços d’anticipar els eclipsis mitjançant taules i càlculs. En diferents territoris europeus, moltes persones podien conèixer-ne l’arribada gràcies als almanacs (publicacions relativament econòmiques que reunien calendaris, festivitats, fases lunars, dades astronòmiques, previsions meteorològiques i pronòstics astrològics).
Per tant, l’arribada d’un eclipsi no sempre resultava inesperada, tot i que les seves causes encara no eren compreses per bona part de la societat, cosa que n’alimentava la dimensió simbòlica. En els pronòstics astrològics del segle XVII, aquests fenòmens es podien interpretar com anuncis de guerres, epidèmies o alteracions polítiques i, en determinats casos, com senyals de perill per a reis i governants.
La relació entre astronomia, astrologia i religió era complexa. Estudiar el moviment dels astres no havia d’entrar necessàriament en conflicte amb la fe. El problema sorgia quan s’afirmava que aquests podien determinar les decisions o el destí de les persones, ja que aquesta idea qüestionava el lliure albir. Per això, la frontera entre el coneixement acceptat i la superstició va ser objecte de debats continus.
Mentre alguns astròlegs anunciaven calamitats, certs predicadors l’utilitzaven per parlar de la fragilitat humana i altres textos explicaven el fenomen i convidaven a observar-lo.
En el cas d’Anglaterra, William Lilly mostra l’associació entre eclipsis i transformacions polítiques. La recopilació de Northwestern reprodueix i contextualitza les seves prediccions sobre el Parlament i el govern. L’anomenada revolució científica no va separar de manera immediata la raó i la superstició. Un mateix imprès podia incloure càlculs astronòmics precisos i utilitzar-los després per formular prediccions polítiques o morals.
Aquesta convivència resulta profundament barroca. L’eclipsi reunia algunes de les grans tensions del segle XVII: aparença i veritat, certesa i incertesa, ordre i canvi. Tot i que es pogués explicar mitjançant el moviment regular dels astres, l’experiència continuava sent desconcertant. La llum disminuïa, el paisatge es transformava i el Sol, símbol d’estabilitat i vida, semblava desaparèixer.
Mirar aquell cel ens apropa a una època en què els nous descobriments ampliaven l’univers sense esborrar immediatament les antigues creences. Una societat plena de contrastos que també podem conèixer a través dels seus llibres, les seves imatges i els objectes que han arribat fins a nosaltres.
Potser per això, fins i tot ara que podem predir cada fase del fenomen, un eclipsi encara aconsegueix el mateix que aleshores: interrompre durant uns instants la vida quotidiana i fer-nos aixecar la mirada.
Visita la Casa Museu Núria Pla i descobreix el Barroc a través dels seus mobles. Un espai ple d’objectes que ens poden parlar de la manera de viure, pensar i comprendre el món en el passat.
DODDS LARA (S.F) Black Monday (1652) . Pulter Project. Northwestern University. Recuperado de: https://pulterproject.northwestern.edu/curations/c1-black-monday-1652.html
INSTITUTO GEOGRÁFICO NACIONAL. «Eclipse total de Sol del 12 de agosto de 2026». Observatorio Astronómico Nacional.Recuperado de: https://astronomia.ign.es/eclipses-de-sol-y-luna/eclipse-total-sol-de-12-de-agosto-2026
LANUZA TAYRA Mª CARMEN (2006) La astrología en las universidades castellanas durante el siglo XVII. Universitat de València. Recuperado de: https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000375/00000014.pdf
LIBRARY OF CONGRESS. CELLARIUS, Andreas. Harmonia Macrocosmica. Ámsterdam, 1661. Recuperado de: https://www.loc.gov/item/2011589506/
METROPOLITAN MUSEUM OF ART. APIANUS, Petrus. Astronomicum Caesareum. Ingolstadt, 1540. Recuperado de: https://www.metmuseum.org/art/collection/search/337061
MUSEO GALILEO. «Galileo’s Telescope». Catálogo del Museo Galileo, Instituto y Museo de Historia de la Ciencia de Florencia. Recuperado de: https://catalogue.museogalileo.it/object/GalileosTelescope_n01.html
MUSEO GALILEO. «Machina Mundi: Images and Measures of the Cosmos from Copernicus to Newton». Recuperado de: https://www2.museogalileo.it/en/library-and-research-institute/projects/temporary-exhibitions/273-machina-mundi-images-and-measures-of-the-cosmos-from-copernicus-to-newton-en.html
ROYAL SOCIETY. «Principia». Historia y colección de la Royal Society. Recuperado de: https://royalsociety.org/blog/2014/07/principia/
Però com es vivia un fenomen així en el passat? La resposta no és senzilla. Al segle XVII, els càlculs dels astrònoms convivien amb els pronòstics astrològics, els sermons religiosos i les creences populars.
Un cel en transformació
Per entendre aquella barreja de curiositat i temor cal imaginar un univers diferent del nostre. Durant segles, el model més estès a Europa havia estat el sistema geocèntric de Claudio Ptolemeo, que parlava d’una Terra immòbil al centre i dels astres que giraven al seu voltant. No es tractava únicament d’una creença, sinó d’una construcció matemàtica complexa que permetia predir les posicions dels cossos celestes. D’altra banda, el 1543, Nicolau Copèrnic va proposar una altra organització: la Terra era un planeta més i girava al voltant del Sol. Aquest canvi entre sistemes, però, no es va produir d’un dia per l’altre. A començaments del segle XVII continuaven coexistint el model de Ptolomeo, l’heliocèntric de Copèrnic i el sistema mixte de Tycho Brahe, que mantenia idea d'una Terra immòbil mentre els planetes giraven al voltant del Sol.Aquesta convivència d’idees va quedar plasmada en l’Harmonia Macrocosmica, l’atles publicat per Andreas Cellarius a Amsterdam el 1661.
El mateix instrument, una altra mirada
El 1609, Galileo Galilei va perfeccionar el telescopi, un instrument inventat poc abans, i va prendre una decisió tan senzilla com revolucionària: dirigir-lo cap al cel.Galileo va recollir part d’aquestes observacions sobre la Lluna, la immensa concentració d’estrelles que constituïa la Via Làctia o els cossos que giraven al voltant de Júpiter a Sidereus Nuncius, publicat el 1610. El telescopi no només va permetre observar detalls fins aleshores invisibles: també va reforçar una manera d’estudiar el món basada en l’observació, la comparació i el registre dels fenòmens.
Altres astrònoms van continuar transformant la imatge del cosmos. Johannes Kepler va establir que els planetes seguien òrbites el·líptiques i, dècades després, Isaac Newton va explicar mitjançant la gravetat que la caiguda d’un objecte i el moviment dels planetes responien a uns mateixos principis.
A través del coneixement, l’univers es feia més ampli i complex. Tanmateix, aquests avenços no van esborrar immediatament les antigues creences. Durant bona part del Barroc, astronomia, astrologia i religió van continuar oferint respostes diferents davant d’un mateix cel.
Com es vivia un eclipsi?
Els astrònoms del segle XVII ja eren capaços d’anticipar els eclipsis mitjançant taules i càlculs. En diferents territoris europeus, moltes persones podien conèixer-ne l’arribada gràcies als almanacs (publicacions relativament econòmiques que reunien calendaris, festivitats, fases lunars, dades astronòmiques, previsions meteorològiques i pronòstics astrològics).Per tant, l’arribada d’un eclipsi no sempre resultava inesperada, tot i que les seves causes encara no eren compreses per bona part de la societat, cosa que n’alimentava la dimensió simbòlica. En els pronòstics astrològics del segle XVII, aquests fenòmens es podien interpretar com anuncis de guerres, epidèmies o alteracions polítiques i, en determinats casos, com senyals de perill per a reis i governants.
Astronomia i Astrologia
La historiadora Tayra Lanuza ha estudiat la presència de l’astrologia a l’Espanya dels Àustries. Aquesta formava part de l’ensenyament universitari i es relacionava amb camps com la medicina, la meteorologia, l’agricultura o la navegació, però també es podia emprar per formular pronòstics polítics.La relació entre astronomia, astrologia i religió era complexa. Estudiar el moviment dels astres no havia d’entrar necessàriament en conflicte amb la fe. El problema sorgia quan s’afirmava que aquests podien determinar les decisions o el destí de les persones, ja que aquesta idea qüestionava el lliure albir. Per això, la frontera entre el coneixement acceptat i la superstició va ser objecte de debats continus.
Entre la por i la curiositat
L’eclipsi solar àmpliament documentat del 29 de març de 1652 permet apropar-nos a aquesta diversitat de reaccions. El fenomen, conegut a Anglaterra com a Black Monday, va generar almanacs, tractats, prediccions, sermons, poemes i sàtires.Mentre alguns astròlegs anunciaven calamitats, certs predicadors l’utilitzaven per parlar de la fragilitat humana i altres textos explicaven el fenomen i convidaven a observar-lo.
En el cas d’Anglaterra, William Lilly mostra l’associació entre eclipsis i transformacions polítiques. La recopilació de Northwestern reprodueix i contextualitza les seves prediccions sobre el Parlament i el govern. L’anomenada revolució científica no va separar de manera immediata la raó i la superstició. Un mateix imprès podia incloure càlculs astronòmics precisos i utilitzar-los després per formular prediccions polítiques o morals.
Aquesta convivència resulta profundament barroca. L’eclipsi reunia algunes de les grans tensions del segle XVII: aparença i veritat, certesa i incertesa, ordre i canvi. Tot i que es pogués explicar mitjançant el moviment regular dels astres, l’experiència continuava sent desconcertant. La llum disminuïa, el paisatge es transformava i el Sol, símbol d’estabilitat i vida, semblava desaparèixer.
Tornar a aixecar la mirada
Fa quatre segles, un eclipsi podia ser un càlcul astronòmic, un espectacle o un advertiment. També es podia convertir en motiu d’oració, curiositat i discussió.Mirar aquell cel ens apropa a una època en què els nous descobriments ampliaven l’univers sense esborrar immediatament les antigues creences. Una societat plena de contrastos que també podem conèixer a través dels seus llibres, les seves imatges i els objectes que han arribat fins a nosaltres.
Potser per això, fins i tot ara que podem predir cada fase del fenomen, un eclipsi encara aconsegueix el mateix que aleshores: interrompre durant uns instants la vida quotidiana i fer-nos aixecar la mirada.
Visita la Casa Museu Núria Pla i descobreix el Barroc a través dels seus mobles. Un espai ple d’objectes que ens poden parlar de la manera de viure, pensar i comprendre el món en el passat.
FUENTES
BURNS, William E. «“The Terriblest Eclipse That Hath Been Seen in Our Days”: Black Monday and the Debate on Astrology during the Interregnum». En Margaret J. Osler (ed.), Rethinking the Scientific Revolution. Cambridge University Press, 2000. Recuperado de: https://www.cambridge.org/core/books/abs/rethinking-the-scientific-revolution/terriblest-eclipse-that-hath-been-seen-in-our-days-black-monday-and-the-debate-on-astrology-during-the-interregnum/B92EF52EA66B8FE51B46D95AAA28C3D3DODDS LARA (S.F) Black Monday (1652) . Pulter Project. Northwestern University. Recuperado de: https://pulterproject.northwestern.edu/curations/c1-black-monday-1652.html
INSTITUTO GEOGRÁFICO NACIONAL. «Eclipse total de Sol del 12 de agosto de 2026». Observatorio Astronómico Nacional.Recuperado de: https://astronomia.ign.es/eclipses-de-sol-y-luna/eclipse-total-sol-de-12-de-agosto-2026
LANUZA TAYRA Mª CARMEN (2006) La astrología en las universidades castellanas durante el siglo XVII. Universitat de València. Recuperado de: https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000375/00000014.pdf
LIBRARY OF CONGRESS. CELLARIUS, Andreas. Harmonia Macrocosmica. Ámsterdam, 1661. Recuperado de: https://www.loc.gov/item/2011589506/
METROPOLITAN MUSEUM OF ART. APIANUS, Petrus. Astronomicum Caesareum. Ingolstadt, 1540. Recuperado de: https://www.metmuseum.org/art/collection/search/337061
MUSEO GALILEO. «Galileo’s Telescope». Catálogo del Museo Galileo, Instituto y Museo de Historia de la Ciencia de Florencia. Recuperado de: https://catalogue.museogalileo.it/object/GalileosTelescope_n01.html
MUSEO GALILEO. «Machina Mundi: Images and Measures of the Cosmos from Copernicus to Newton». Recuperado de: https://www2.museogalileo.it/en/library-and-research-institute/projects/temporary-exhibitions/273-machina-mundi-images-and-measures-of-the-cosmos-from-copernicus-to-newton-en.html
ROYAL SOCIETY. «Principia». Historia y colección de la Royal Society. Recuperado de: https://royalsociety.org/blog/2014/07/principia/
De l'arbre al moble: el treball darrere una peça
Astronomia i coneixement en el Barroc
La natura com a inspiració: els motius vegetals
La casa burgesa catalana a principis del segle XX
L’arquitectura com a col·leccionista