T'has fixat alguna vegada en els mobles d'una casa antiga? Avui dia, aquest conjunt d'objectes configura, en realitat, un petit museu. Mobles i objectes que un dia van ser quotidians i que avui poden resultar curiosos o estranys per a aquells que han crescut en el món digital.
Amb el pas del temps, el canvi d'hàbits, de consum i amb l'arribada de noves tecnologies, alguns d'aquests mobles i objectes han anat desapareixent o han quedat relegats a un paper merament decoratiu. Malgrat tot, ens donen una imatge molt encertada del passat: són testimonis de costums, oficis i maneres de viure que han quedat enrere, i expliquen molt bé qui érem i com ens relacionàvem amb l'espai domèstic.
Descobreix amb nosaltres alguns objectes i peces de mobiliari que fa dècades van caure en l'oblit, però que avui recordem per conèixer-los millor.
També conegut com a "arquimesa", escriptori o, fins i tot, "moble paperera". El barguenyo va ser un moble pensat per guardar documents i objectes de valor en un format compacte i fàcil de transportar.
La seva peculiar forma, consistent en una caixa rectangular amb tapa abatible i múltiples calaixos interiors de mides diferents, permetia mantenir la correspondència, els utensilis d'escriptura i la documentació important organitzats. Normalment, aquests mobles pertanyien a persones amb un alt poder adquisitiu o de l'alta societat i, per això, els exemplars solien tenir acabats en pa d'or i ornaments de vori, closca o altres treballs de tarsia.
En una època en què la comunicació escrita depenia gairebé del tot del correu postal, aquest tipus de mobiliari ajudava a mantenir el control de l'administració domèstica o del petit negoci familiar.
Dada curiosa: alguns dels seus calaixos tenien accessos secrets on els propietaris d'aquests barguenyos amagaven les seves informacions més privades.
Encara que acostumem a atribuir la invenció de la màquina d'escriure a una sola persona, la veritat és que el seu origen és més complex. El britànic Henry Mill va patentar al segle XVIII el concepte d'un dispositiu capaç d'imprimir lletres de forma mecànica, tot i que no es conserva cap evidència del fet que arribés a construir-lo. Els primers models funcionals van aparèixer ja al segle XIX, creats pels italians Pellegrino Turri i Pietro Conti, que van desenvolupar mecanismes que poden considerar-se els veritables precursors de la màquina d'escriure moderna.
Avui dia, tot i que es tracta d'una eina molt antiga, no ens resulta gens desconeguda. Més enllà de la seva importància històrica, la nostàlgia que desprèn l'ha convertida en un objecte de col·lecció i en un símbol d'una època en què escriure era alguna cosa més tangible i manual.
La invenció de la màquina d'escriure va canviar moltes coses. D'una banda, va substituir els copistes i va crear nous llocs de treball, permetent que moltes dones entressin al món laboral com a mecanògrafes a finals del segle XIX i principis del XX. De l'altra, va donar als documents administratius i comercials un aire més oficial i uniforme, fent que la comunicació professional fos més clara i ràpida.
Tot i que ara ens sembli molt diferent dels ordinadors que fem servir, encara podem veure empremtes de la màquina d'escriure en ells, sobretot en els teclats, que segueixen la mateixa disposició que s'usava fa més d'un segle.
Dada curiosa: el teclat QWERTY, que avui fem servir, va sorgir per evitar que les tecles es bloquegessin en escriure ràpidament. Es va fer separant expressament les combinacions de lletres més freqüents.
Encara que actualment concebem el cosidor com una simple capsa, sovint reciclada, entre els segles XVII i XIX s'usava l'arquilla, un objecte una mica diferent.
L'arquilla o cosidor era un petit cofre domèstic destinat a guardar els estris necessaris per a les feines de costura. Dins hi solia haver compartiments per a fils, agulles, didals, botons i altres petits accessoris utilitzats per apedaçar o confeccionar peces de roba.
En moltes llars, especialment fins a mitjan segle XX, la costura formava part de les tasques quotidianes, de manera que aquest objecte ocupava un lloc habitual en salons o dormitoris.
Més enllà de la seva funció pràctica, moltes arquilles estaven acuradament elaborades en fusta i decorades amb marqueteria, teles o petits ferratges metàl·lics. Algunes fins i tot incloïen safates interiors o divisions mòbils que facilitaven l'organització dels materials. De fet, moltes eren fetes per les pròpies propietàries.
Amb el temps, i a mesura que la roba va començar a produir-se i substituir-se amb més facilitat, la pràctica domèstica de cosir va perdre protagonisme, convertint el cosidor en un objecte que avui evoca una forma de vida més pausada i artesanal.
Dada curiosa: atès que el cosidor era un dels pocs objectes considerats "propietat personal" de la dona dins de la llar, a Espanya també servien com a "caixes de secrets". Especialment, a les cases acomodades, les dones hi guardaven coses personals, com cartes i joies.
Abans que la llum elèctrica il·luminés les llars, els canelobres eren objectes indispensables per a la vida diària. La seva funció principal era sostenir espelmes de cera, proporcionant llum per llegir, escriure, cuinar o socialitzar durant la nit.
Els canelobres es podien trobar en múltiples formes i materials: de ferro forjat, bronze, plata o fins i tot fusta tallada. Alguns eren senzills i funcionals, mentre que d'altres eren autèntiques peces de luxe, adornades amb gravats, motius florals o detalls daurats.
A més de la seva funció pràctica, els canelobres tenien un paper decoratiu important. En menjadors i salons, contribuïen a l'ambient i mostraven la posició social dels seus propietaris. Alguns models fins i tot s'adaptaven a l'arquitectura de la llar, com els canelobres de paret o els de taula amb braços mòbils per ajustar la llum segons la necessitat.
Avui, els canelobres han perdut el seu ús diari, però continuen sent valorats com a objectes de col·lecció. La seva presència ens recorda la importància de la llum i com, durant segles, petits detalls com aquest marcaven la vida domèstica.
Dada curiosa: sovint es confonen els termes canelobre i candeler. La petita diferència es troba en quantes espelmes suporten: mentre que el candeler en subjecta una, els canelobres tenen més braços i poden sostenir-ne dues o més.
Amb el pas del temps, el canvi d'hàbits, de consum i amb l'arribada de noves tecnologies, alguns d'aquests mobles i objectes han anat desapareixent o han quedat relegats a un paper merament decoratiu. Malgrat tot, ens donen una imatge molt encertada del passat: són testimonis de costums, oficis i maneres de viure que han quedat enrere, i expliquen molt bé qui érem i com ens relacionàvem amb l'espai domèstic.
Descobreix amb nosaltres alguns objectes i peces de mobiliari que fa dècades van caure en l'oblit, però que avui recordem per conèixer-los millor.
1. El barguenyo
També conegut com a "arquimesa", escriptori o, fins i tot, "moble paperera". El barguenyo va ser un moble pensat per guardar documents i objectes de valor en un format compacte i fàcil de transportar.
La seva peculiar forma, consistent en una caixa rectangular amb tapa abatible i múltiples calaixos interiors de mides diferents, permetia mantenir la correspondència, els utensilis d'escriptura i la documentació important organitzats. Normalment, aquests mobles pertanyien a persones amb un alt poder adquisitiu o de l'alta societat i, per això, els exemplars solien tenir acabats en pa d'or i ornaments de vori, closca o altres treballs de tarsia.
En una època en què la comunicació escrita depenia gairebé del tot del correu postal, aquest tipus de mobiliari ajudava a mantenir el control de l'administració domèstica o del petit negoci familiar.
Dada curiosa: alguns dels seus calaixos tenien accessos secrets on els propietaris d'aquests barguenyos amagaven les seves informacions més privades.
2. La màquina d'escriure
Encara que acostumem a atribuir la invenció de la màquina d'escriure a una sola persona, la veritat és que el seu origen és més complex. El britànic Henry Mill va patentar al segle XVIII el concepte d'un dispositiu capaç d'imprimir lletres de forma mecànica, tot i que no es conserva cap evidència del fet que arribés a construir-lo. Els primers models funcionals van aparèixer ja al segle XIX, creats pels italians Pellegrino Turri i Pietro Conti, que van desenvolupar mecanismes que poden considerar-se els veritables precursors de la màquina d'escriure moderna.
Avui dia, tot i que es tracta d'una eina molt antiga, no ens resulta gens desconeguda. Més enllà de la seva importància històrica, la nostàlgia que desprèn l'ha convertida en un objecte de col·lecció i en un símbol d'una època en què escriure era alguna cosa més tangible i manual.
La invenció de la màquina d'escriure va canviar moltes coses. D'una banda, va substituir els copistes i va crear nous llocs de treball, permetent que moltes dones entressin al món laboral com a mecanògrafes a finals del segle XIX i principis del XX. De l'altra, va donar als documents administratius i comercials un aire més oficial i uniforme, fent que la comunicació professional fos més clara i ràpida.
Tot i que ara ens sembli molt diferent dels ordinadors que fem servir, encara podem veure empremtes de la màquina d'escriure en ells, sobretot en els teclats, que segueixen la mateixa disposició que s'usava fa més d'un segle.
Dada curiosa: el teclat QWERTY, que avui fem servir, va sorgir per evitar que les tecles es bloquegessin en escriure ràpidament. Es va fer separant expressament les combinacions de lletres més freqüents.
3. L'arquilla o cosidor
Encara que actualment concebem el cosidor com una simple capsa, sovint reciclada, entre els segles XVII i XIX s'usava l'arquilla, un objecte una mica diferent.
L'arquilla o cosidor era un petit cofre domèstic destinat a guardar els estris necessaris per a les feines de costura. Dins hi solia haver compartiments per a fils, agulles, didals, botons i altres petits accessoris utilitzats per apedaçar o confeccionar peces de roba.
En moltes llars, especialment fins a mitjan segle XX, la costura formava part de les tasques quotidianes, de manera que aquest objecte ocupava un lloc habitual en salons o dormitoris.
Més enllà de la seva funció pràctica, moltes arquilles estaven acuradament elaborades en fusta i decorades amb marqueteria, teles o petits ferratges metàl·lics. Algunes fins i tot incloïen safates interiors o divisions mòbils que facilitaven l'organització dels materials. De fet, moltes eren fetes per les pròpies propietàries.
Amb el temps, i a mesura que la roba va començar a produir-se i substituir-se amb més facilitat, la pràctica domèstica de cosir va perdre protagonisme, convertint el cosidor en un objecte que avui evoca una forma de vida més pausada i artesanal.
Dada curiosa: atès que el cosidor era un dels pocs objectes considerats "propietat personal" de la dona dins de la llar, a Espanya també servien com a "caixes de secrets". Especialment, a les cases acomodades, les dones hi guardaven coses personals, com cartes i joies.
4. Els canelobres
Abans que la llum elèctrica il·luminés les llars, els canelobres eren objectes indispensables per a la vida diària. La seva funció principal era sostenir espelmes de cera, proporcionant llum per llegir, escriure, cuinar o socialitzar durant la nit.
Els canelobres es podien trobar en múltiples formes i materials: de ferro forjat, bronze, plata o fins i tot fusta tallada. Alguns eren senzills i funcionals, mentre que d'altres eren autèntiques peces de luxe, adornades amb gravats, motius florals o detalls daurats.
A més de la seva funció pràctica, els canelobres tenien un paper decoratiu important. En menjadors i salons, contribuïen a l'ambient i mostraven la posició social dels seus propietaris. Alguns models fins i tot s'adaptaven a l'arquitectura de la llar, com els canelobres de paret o els de taula amb braços mòbils per ajustar la llum segons la necessitat.
Avui, els canelobres han perdut el seu ús diari, però continuen sent valorats com a objectes de col·lecció. La seva presència ens recorda la importància de la llum i com, durant segles, petits detalls com aquest marcaven la vida domèstica.
Dada curiosa: sovint es confonen els termes canelobre i candeler. La petita diferència es troba en quantes espelmes suporten: mentre que el candeler en subjecta una, els canelobres tenen més braços i poden sostenir-ne dues o més.
De l'arbre al moble: el treball darrere una peça
Astronomia i coneixement en el Barroc
La natura com a inspiració: els motius vegetals
La casa burgesa catalana a principis del segle XX
L’arquitectura com a col·leccionista